Llàgrimes

Es va aturar per un moment al mig de la serralada, tota nevada des de feia uns quants mesos, per últimavegada es va mirar la vall i les casetes blaves de teulades grises de pedra. El campanar de l'església amb el niu, ara buit, d'una cigonya, la casa on va néixer, les muntanyes i els prats, el cel i la boira, el fred i la fam... una llàgrima li va esquitxar lagalta.
-Maria, Maria! -li va cridar a la seva cosina.
-Digues.
-On és que neixen les llàgrimes?
-Què?
-Digue'm, on neixen les llàgrimes?
-Calla nena i camina.
Va acabar d'arribar al cim del pujolet sense mirar enrera, volia somriure, no en tenia ganes, però ho volia fer, no va poder, un parell de llàgrimes se li van escórrer galta i nas avall. La cosina caminava més de pressa i calia anar al seu darrera, ella coneixia el camí. De camí a Barcelona va dormir quasi bé tot el viatge, la cosina li havia dit que si dormia no tindria gana iaixò, era de les poques coses que ella també sabia. Quan la cosina Maria li va ordenar baixar del tren, la realitat se li va fer somni, va voler mirar tot el que li cabia als ulls i no va poder, va fer tant d'esforç que una llàgrima va fugir-li sense cap mirament i li va arribar fins ben bé els llavis, la va tastar, era dolça, molt dolça.
-Maria, Maria!
-Què vols?
-Digue'm on neixen les llàgrimes, les dolces.
-Calla nena, calla d'una vegada, i camina que farem tard.
Un cotxe les va portar fins un poblet d'esglésies on mai fan niu les cigonyes.
L'endemà, al matí, quan es va mirar davant de l'espill amb aquell vestit tan negre i aquell davantal tan blanc, els cabells trenats i recollits amb un llaç encara més blanc que el davantal, es va posar a plorar, plorava sense llàgrimes, reia.
Els diumenges, després de servir l'esmorzar a l'hotel on treballava, sen'anava a missa amb el vestit tan negre i els cabells trenats i recollits amb aquell llaç que li feia la cosina. Fora l'església s'hi quedava un paleta comunista que se la mirava amb silenci. “Que n'ets de maca” li va semblar sentir dir al paleta comunista, un diumenge en acabada la missa de dotze. No va poder dir res, se'l va mirar i una llàgrima li va regalimar fins aturarse-li al pit.“Que n'ets de maca” li va tornar a dir el paleta comunista en acabada la missa de dotze d'aquell diumenge d'estiu, ella tan sols li va somriure i li va acceptar la muda companyia fins la porta d'entrada a l'hotel.
-Casa't amb mi.
Va engolar la veu el paleta comunista aquell diumenge uns segons abanç que ella s'acomiadés per anar a servir el dinar a l'hotel. Se'l va mirar i li va dir que sí, que es volia casar amb ell, mentres plorava neguitosa, llàgrimes gruixudes i eixutes.
-Per què plores maca?
-No ho sé, no sé on neixen les llàgrimes, ho saps tu?
-No ploris, maca.
Un hivern va parir un infant amb l'ajuda d'una llevadora que li apropaba draps humits i calents. Les llàgrimes li sortien a batzegades dels ulls inflats, volia tastar-les, però totes li fugien amb la intenció d'aturar-se en arribar-li al melic, omplir-lo de llàgrimes fins que vessés i així mullar-li tot elventre, el bonyet que tenia en lloc del melic ho impedia. L'infant no plorava, no en sabia de plorar, en sabia de riure, tot ell reia.
Un any després va parir una nena tan vermella com l'ànima del paleta comunista, petita, molt petita, quan li donava la meta, la nena petitona se li posava a plorar, va créixer mamant llet amb llàgrimes.
El paleta comunista no tenia respostes, tenia masses preguntes dintre seu, i ni els caliquenyos guerxos, ni el conyac, ni l'anís li donaven una puta resposta. Al proper any, mentres la cosina Maria tornava al poble de teulades de pedra grisa, va parir una nena amb el nas com el pinyol d'una oliva, primeta com el blat, mai se li estava quieta, era com el paleta comunista: sempre fugia, mai, mai plorava, tan sols fugia. El paleta comunista no en sabia d'estar-s'hi, va deixar la feina solitària dels paletes i es va sindicalitzar a la fàbrica de teixits del poble, el paleta comunista volia fer esclatar la revolució, no va poder, tan sols va poder fer esclatar la caldera de la fàbrica de teixits.El següent any, va parir una nena amb rínxols negres, vermella i amb el nas com el pinyol d'una oliva, va néixer al mig d'un turonet, amb la cara pigada i laforça, va parir una nena plena de força.
Mentres els infants deixaven de ser-ho, ella patia mal de caps que la feien plorar amb quietud i silenci.
-Per què ploreu mare?
-No ho sé, no sé on neixen les llàgrimes, ho saps tu?
-No ho sé mare, no digueu aquestes coses, no us amoïneu dona.
Un diumenge després de la missa de dotze va pujar al camp de futbol buscant el paleta comunista, no el va trobar, tan sols veia el fill corrent darrera el davanter centre i les filles mirant-se la derrota dels locals.
-Mare, què teniu? Que busqueu el pare?
-Tinc mal de cap, aquest mal de cap de sempre, no ho sé, vull saber on neixen les llàgrimes.
-Què voleu dir?
-Això, on neixen les llàgrimes?
-No ho sé mare...
-Neixen davant o darrera dels ulls?
-No ho sé mare...
-Què hi ha darrera dels ulls, què hi ha davant dels ulls, què és el que em fa plorar, què és el que fa que neixin les llàgrimes?
Aquell dilluns de tardor el paleta comunista es va buidar l´ull esquerra amb un ganivet de mànec vermell mentres resava una oració tot just apresa damunt de la gespa del cementiri on varen enterrar la seva dona. Diu que amb l'ull dret podia veure com naixien les llàgrimes darrera i davant dels seus ulls.
Jordi